Projecte Fluvià

He iniciat el projecte d'anar resseguint el curs del riu Fluvià. La visió de la vida al voltant del riu durant el seu curs des del naixement a la Vall d’en Bas fins a la mar als aiguamolls de l’Empordà, la diversitat de paisatge al llarg del recorregut: muntanya a la capçalera, el pas pels pobles i ciutats (Olot, Besalú, Bàscara, ...), l'agricultura, els aiguamolls a la desembocadura.

La diversitat cromàtica al paisatge durant l’any: Els verds de la primavera, els grocs de l’estiu, els vermells de la tardor, els marrons de l’hivern, la diversitat en la vida al seu entorn, les masies a la capçalera, els parcs urbans a les ciutats, les indústries, les centrals hidràuliques, els equipaments turístics.

Vestigis del passat: Encara hi podrem trobar antics molins, passeres, ponts, .... cal buscar-ho.

El treball durarà el seu temps, són 97 quilometres i no els vull fer en solitari. Hi estic anant-hi amb amics, amb els companys d'AconTrallum (en Raul, l'Eva, l'Iria i en Ferran), i d'altres fotògrafs que de ben segur donaran la seva visió del paisatge i de les persones. En definitiva de la vida al voltant d'aquest riu.

A mida que vagi evolucionant podreu seguir el treball en aquest blog i si hi voleu participar, ja ho sabeu, la porta és oberta, tant sols cal entrar-hi

dijous, 24 d’abril de 2014

El pont trencat

Sota el majestuós viaducte que varen construir per salvar els desnivells del nostre Fluvià entre Montagut i Castellfollit hi trobem les restes d'un pont que forma part d'una via que a l'alta edat mitjana ja apareix documentada comunicava de Castellfollit de la Roca a Olot. És molt probable que aquest pont formés part d'aquesta ruta, tot i que no tenim dades de quan fou aixecat.  El que si sabem és que en 1659 les tropes franceses en la seva retirada el van dinamitar. Segurament no es va arribar a reconstruir mai i per això només conserva una petita part.

Les restes conservades es troben en la riba dreta del riu Fluvià formant angle pràcticament recte. L'amplada del riu en aquest sector és força gran, el que fa suposar que es tractava d'un pont de grans dimensions. Malauradament, no s'ha conservat res més d'aquest pont.

A finals del segle XIX encara estava en peu un dels dos arcs centrals, però el mal estat de conservació i les diferents avingudes del riu ha fet que de mica en mica s'anés ensorrant. D'aquest arc només es conserva la base del pilar on es recolzaven els dos ulls centrals, que està integrat en una resclosa moderna que abasteix d'aigua la central de Can Gridó.


 

 

dimarts, 21 de gener de 2014

Tres colades de lava

Dissabte ... desprès d'un bon esmorzar a Castellfollit una nova sortida a Sant Joan les Fons. Aquest cop la sortida mes participativa: en Merio, en Met, en Toni, la Carme i la Fina. Una bona  colla i molt diversa.

Al bell mig del riu una primera formació que prové dels volcans de Batet i que té una antiguitat de 600.000 anys. La trobareu sepultada  per les aigues del riu formant part de la resclosa que recollia l'aigua per l'antiga fàbrica de Torraspapel -però això serà una altra història-.

Una segona formació a tall de paviment la trobem plana als nostres peus. Ben bé sembla un empedrat natural, un camí basàltic. Data de uns 150.000 anys.

La tercera i més recent -és un dir- data del 120.00 anys prové del volcà Garrinada d'Olot i són formacions verticals, que les trobem tant a l'espai del Moli Fondo com a la pedrera de Boscarró i els Cingles de Fontfreda, a tocar de la Riera de Bianya que llença les seves aigues al Fluvià a tocar del Monestir de Sant Joan.

Fotografies de Met Pujol, Merio Massanes, Antoni Torres, Carme Musquera i Jordi Güell

Primera colada -sota l'aigua-

 


La segona al teus peus

 


La tercera en vertical



dimarts, 14 de gener de 2014

Guitarres i orgonites

A tocar de Sant Mer hi viu en Xavier, multinstrumentista, professor de guitarra i música, amant de la música tradicional, restaurador de guitarres i instruments de corda en general. A més cuida l'entorn de l'ermita i fabrica orgonites, dispositius que absorbeixen i depuren les freqüències electromagnètiques d'aparells elèctrics (microones, mòbils, ordinadors/TV, antenes de telefonia, transformadors, etc).

Amb en Raul i la Iolanda hi varem passar un mati i sense saber com, ben aviat varem quedar envoltats de guitarres (clasica de 6 i 7 cordes), guitarres elèctriques, baix, mandola, mandolina, bouzuki, cavaquinho, sitar, sarod, oud, pandero, zurdo, ... Tot xerrant sobre energies, música i ho varem acabar tot comentant sobre les suposades esteles d'avions que en "realitat" son esteles químiques que queden al cel per causar mals a la població.

Tot ben a prop del nostre Fluvià.






dilluns, 30 de desembre de 2013

Central hidroelèctrica d'Arenys (1) - La força de l'aigua

Rius i estanys han estat sempre aprofitats per aconseguir que amb la força que genera l'aigua es puguin moure molins, generadors, ... Tots tenim imatges a la retina de grans tubs que connecten estanys amb grans centrals hidroelèctriques o grans presses que han cobert pobles i camps al bell mig de grans pantans.

El Fluvià n'és excepció: mai s'hi va arribar a construir cap gran pantà -tot i que havia estat projectat- en canvi si que hi trobem una munió de petites rescloses que aturen l'aigua per portar-la, mitjançant canals a centrals i molins. Rescloses, que són espais on hi viuen tot d'animals i amb un gran valor paisatgístic. Llàstima, que a vegades s'hi facin actuacions que malmeten el bosc de ribera autòcton i que destrueixen part d'aquest patrimoni natural.

A continuació us mostro la resclosa que hi ha abans d'Arenys d'Empordà, que dona aigua a una central hidroelèctrica, petita i manejable.










dilluns, 16 de desembre de 2013

Central hidroelèctrica d'Arenys (2) - Fent llum amb l'aigua

Amb la Iolanda ens vàrem acostar a Arenys d'Empordà, havien quedat amb en Dani, que es va desfer en explicacions a tot un interrogatori sobre com feien llum .... es a dir com es genera electricitat a una central en el tram baix del riu, es a dir amb poca pendent per fer moure les turbines.

Primer cal aturar el riu amb una resclosa i canalitzar l'aigua fins ala central, on hi haurà el desnivell necessari per a que la força de l'aigua faci moure una turbina que a la seva vegada fa moure l'alternador. Aquest produirà l'electricitat i en acabar l'aigua corre avall i torna al riu. Sembla senzill, oi?

El pare d'en Dani va agafar la concessió per explotar la central hidroelèctrica d'Arenys d'Empordà, ja fa 25 anys, ara és ell que se'n ocupa.

No és una feina monòtona, i per a que surti a compte t'ho has de fer tot tu mateix. Regular el cabdal d'aigua pujant i baixant les comportes de la resclosa, atent de les plujes i les riuades, netejar de branques i fulles tot el sistema, engreixar i que funcioni la turbina i l'alternador, i vés a saber quines altres feines. Un "manetes" reparant totes les avaries ....

Tota la electricitat que produeixen l'han de comprar "obligatòriament" les companyies elèctriques, això va fer que s'instal·lessin als rius petites centrals. El pare d'en Dani va ser el primer a tot l'estat espanyol.








 

 


divendres, 13 de desembre de 2013

Domus Aurea

La finca d'Arenys està coronada pel castell medieval i l’esglesiola romànica dalt d'un turó i dominant la vall del Fluvià. Tres xiprers esplèndids taquen la pedra centenària. La pols, les teranyines i les runes son les mestresses de l’interior del castell.

L'església, al seu costat, es conserva prou bé. L'any 1943 un grup d'artistes de l'Emporda van decorar-ne l'interior en homenatge a José Francés.

Al fris de l’absis hi apareixen un seguit d'homes i dones que es dirigeixen a adorar Sant Sadurní, el patró del lloc. Tots els adorants, excepte tres, van vestits de pagesos. Una de les pageses del cantó esquerre, una dona rossa, alta i guapa, que pota espigues als braços, té la mirada baixa i el cap, aureolat de cabells rossos ondulats com la Venus de Botticelli, inclinat cap a l'espatlla esquerra. Es Áurea de Sarra.Al cantó dret apareixen les figures de dos homes, els únics que vestits de ciutat, amb americana i pantalons,  son José Francés i Albert Francés i miren cap a Áurea.

Des del castell es pot arribar a la torre, d'arquitectura de casa de vacances, té la forma d'un cub amb la torratxa a dalt de tot i al mig de l'edifici, coronada amb un teulat a quatre vents fet de mosaics de color verd fosc.

Hi ha un jardí abandonat, exuberant, amb unes alzines  imponents de brancam amplíssim. La torre està vorejada d'un muret i té una llarga escala feta de palets de riu per on es baixa cap al Fluvià, al final de l'escala un monòlit coronat amb una esfera de pedra grisa amb la inscripció E. S. i la data 1906. Finalment arribes al Fluvià que pots contemplar des d'un camí vorejat novament de muret, interromput per la caseta de la barquera des d'on es baixa cap al riu on  trepitges unes roques de color gris molt fosc, gairebé negre, que semblen volcàniques però compactes i pesades, de textura atapeïda i dura i tot seguit, a sota, la petita platja de sorra fina i rossa. Mes enllà, el riu discorre pel seu llit.

La torre és de color blanc combinat amb un ocre clar al voltant de les obertures i en les cantonades, té una inscripció sobre la porta de l’entrada principal: Alberto Francés 1877.

A la terrassa de davant, en temps feliços, hi havia quatre bancs de fusta, taules i cadires de jardí, tot contemplat per una enorme testa de cavall de marbre, col·locada damunt d'un pedestal de granit i protegida per dues acàcies esponeroses. Ara només queda el pedestal buit i les acàcies escampen el seu brancatge en desordre.

Per la banda de ponent hi ha una porta de ferro que condueix a un caminet enmig de la vegetació fins a una passera sobre un torrent i una casona per produir electricitat. A la part nord hi ha un hort i les dependències de serveis: el rentador amb un gran safareig i el garatge o antigues cavallerisses a tocar la tanca de l’entrada.

L'interior la torre tenia salons de tota mena: el saló daurat, el salo vermell, i d'altres per rebre els nombrosos amics de la parella, i a tots ells hi havia xemeneies de marbre, cortinatges de vellut, canelobres de plata, sedes i domassos, quadres a les parets, fotografies als bufets i records estimats d'altres temps a les vitrines. Hi havien celebrat grans festes i recepcions, havien tingut hostes il·lustres i molts criats.Va ser la Domus Áurea durant els temps daurats, amb el temps, tot es va anar perdent.

L’encant del lloc, l'amor pel paisatge i la nostàlgia de tants records, però, no es podien ni vendre ni perdre.

El text són fragments de l'article "La Domus Aurea d'Arenys d'Emporda" de Mariangela Vilallonga publicat a la Revista de Girona  / número 186 gener-febrer 1998

El febrer del 2013,alguns testimonis relaten que s'hi senten sons estranys i d'altres asseguren haver vist la figura d'una dona a la planta superior, però això serà fruit d'una tercera part d'aquesta història.

Salo vermell

Amb vistes al Castell d'Arenys

Cap a la terrassa

Llibreria horitzontal