Projecte Fluvià

He iniciat el projecte d'anar resseguint el curs del riu Fluvià. La visió de la vida al voltant del riu durant el seu curs des del naixement a la Vall d’en Bas fins a la mar als aiguamolls de l’Empordà, la diversitat de paisatge al llarg del recorregut: muntanya a la capçalera, el pas pels pobles i ciutats (Olot, Besalú, Bàscara, ...), l'agricultura, els aiguamolls a la desembocadura.

La diversitat cromàtica al paisatge durant l’any: Els verds de la primavera, els grocs de l’estiu, els vermells de la tardor, els marrons de l’hivern, la diversitat en la vida al seu entorn, les masies a la capçalera, els parcs urbans a les ciutats, les indústries, les centrals hidràuliques, els equipaments turístics.

Vestigis del passat: Encara hi podrem trobar antics molins, passeres, ponts, .... cal buscar-ho.

El treball durarà el seu temps, són 97 quilometres i no els vull fer en solitari. Hi estic anant-hi amb amics, amb els companys d'AconTrallum (en Raul, l'Eva, l'Iria i en Ferran), i d'altres fotògrafs que de ben segur donaran la seva visió del paisatge i de les persones. En definitiva de la vida al voltant d'aquest riu.

A mida que vagi evolucionant podreu seguir el treball en aquest blog i si hi voleu participar, ja ho sabeu, la porta és oberta, tant sols cal entrar-hi

dilluns, 30 de desembre de 2013

Central hidroelèctrica d'Arenys (1) - La força de l'aigua

Rius i estanys han estat sempre aprofitats per aconseguir que amb la força que genera l'aigua es puguin moure molins, generadors, ... Tots tenim imatges a la retina de grans tubs que connecten estanys amb grans centrals hidroelèctriques o grans presses que han cobert pobles i camps al bell mig de grans pantans.

El Fluvià n'és excepció: mai s'hi va arribar a construir cap gran pantà -tot i que havia estat projectat- en canvi si que hi trobem una munió de petites rescloses que aturen l'aigua per portar-la, mitjançant canals a centrals i molins. Rescloses, que són espais on hi viuen tot d'animals i amb un gran valor paisatgístic. Llàstima, que a vegades s'hi facin actuacions que malmeten el bosc de ribera autòcton i que destrueixen part d'aquest patrimoni natural.

A continuació us mostro la resclosa que hi ha abans d'Arenys d'Empordà, que dona aigua a una central hidroelèctrica, petita i manejable.










dilluns, 16 de desembre de 2013

Central hidroelèctrica d'Arenys (2) - Fent llum amb l'aigua

Amb la Iolanda ens vàrem acostar a Arenys d'Empordà, havien quedat amb en Dani, que es va desfer en explicacions a tot un interrogatori sobre com feien llum .... es a dir com es genera electricitat a una central en el tram baix del riu, es a dir amb poca pendent per fer moure les turbines.

Primer cal aturar el riu amb una resclosa i canalitzar l'aigua fins ala central, on hi haurà el desnivell necessari per a que la força de l'aigua faci moure una turbina que a la seva vegada fa moure l'alternador. Aquest produirà l'electricitat i en acabar l'aigua corre avall i torna al riu. Sembla senzill, oi?

El pare d'en Dani va agafar la concessió per explotar la central hidroelèctrica d'Arenys d'Empordà, ja fa 25 anys, ara és ell que se'n ocupa.

No és una feina monòtona, i per a que surti a compte t'ho has de fer tot tu mateix. Regular el cabdal d'aigua pujant i baixant les comportes de la resclosa, atent de les plujes i les riuades, netejar de branques i fulles tot el sistema, engreixar i que funcioni la turbina i l'alternador, i vés a saber quines altres feines. Un "manetes" reparant totes les avaries ....

Tota la electricitat que produeixen l'han de comprar "obligatòriament" les companyies elèctriques, això va fer que s'instal·lessin als rius petites centrals. El pare d'en Dani va ser el primer a tot l'estat espanyol.








 

 


divendres, 13 de desembre de 2013

Domus Aurea

La finca d'Arenys està coronada pel castell medieval i l’esglesiola romànica dalt d'un turó i dominant la vall del Fluvià. Tres xiprers esplèndids taquen la pedra centenària. La pols, les teranyines i les runes son les mestresses de l’interior del castell.

L'església, al seu costat, es conserva prou bé. L'any 1943 un grup d'artistes de l'Emporda van decorar-ne l'interior en homenatge a José Francés.

Al fris de l’absis hi apareixen un seguit d'homes i dones que es dirigeixen a adorar Sant Sadurní, el patró del lloc. Tots els adorants, excepte tres, van vestits de pagesos. Una de les pageses del cantó esquerre, una dona rossa, alta i guapa, que pota espigues als braços, té la mirada baixa i el cap, aureolat de cabells rossos ondulats com la Venus de Botticelli, inclinat cap a l'espatlla esquerra. Es Áurea de Sarra.Al cantó dret apareixen les figures de dos homes, els únics que vestits de ciutat, amb americana i pantalons,  son José Francés i Albert Francés i miren cap a Áurea.

Des del castell es pot arribar a la torre, d'arquitectura de casa de vacances, té la forma d'un cub amb la torratxa a dalt de tot i al mig de l'edifici, coronada amb un teulat a quatre vents fet de mosaics de color verd fosc.

Hi ha un jardí abandonat, exuberant, amb unes alzines  imponents de brancam amplíssim. La torre està vorejada d'un muret i té una llarga escala feta de palets de riu per on es baixa cap al Fluvià, al final de l'escala un monòlit coronat amb una esfera de pedra grisa amb la inscripció E. S. i la data 1906. Finalment arribes al Fluvià que pots contemplar des d'un camí vorejat novament de muret, interromput per la caseta de la barquera des d'on es baixa cap al riu on  trepitges unes roques de color gris molt fosc, gairebé negre, que semblen volcàniques però compactes i pesades, de textura atapeïda i dura i tot seguit, a sota, la petita platja de sorra fina i rossa. Mes enllà, el riu discorre pel seu llit.

La torre és de color blanc combinat amb un ocre clar al voltant de les obertures i en les cantonades, té una inscripció sobre la porta de l’entrada principal: Alberto Francés 1877.

A la terrassa de davant, en temps feliços, hi havia quatre bancs de fusta, taules i cadires de jardí, tot contemplat per una enorme testa de cavall de marbre, col·locada damunt d'un pedestal de granit i protegida per dues acàcies esponeroses. Ara només queda el pedestal buit i les acàcies escampen el seu brancatge en desordre.

Per la banda de ponent hi ha una porta de ferro que condueix a un caminet enmig de la vegetació fins a una passera sobre un torrent i una casona per produir electricitat. A la part nord hi ha un hort i les dependències de serveis: el rentador amb un gran safareig i el garatge o antigues cavallerisses a tocar la tanca de l’entrada.

L'interior la torre tenia salons de tota mena: el saló daurat, el salo vermell, i d'altres per rebre els nombrosos amics de la parella, i a tots ells hi havia xemeneies de marbre, cortinatges de vellut, canelobres de plata, sedes i domassos, quadres a les parets, fotografies als bufets i records estimats d'altres temps a les vitrines. Hi havien celebrat grans festes i recepcions, havien tingut hostes il·lustres i molts criats.Va ser la Domus Áurea durant els temps daurats, amb el temps, tot es va anar perdent.

L’encant del lloc, l'amor pel paisatge i la nostàlgia de tants records, però, no es podien ni vendre ni perdre.

El text són fragments de l'article "La Domus Aurea d'Arenys d'Emporda" de Mariangela Vilallonga publicat a la Revista de Girona  / número 186 gener-febrer 1998

El febrer del 2013,alguns testimonis relaten que s'hi senten sons estranys i d'altres asseguren haver vist la figura d'una dona a la planta superior, però això serà fruit d'una tercera part d'aquesta història.

Salo vermell

Amb vistes al Castell d'Arenys

Cap a la terrassa

Llibreria horitzontal
 





dilluns, 9 de desembre de 2013

Castell d’Arenys. Comte de Solterra



Tot va començar l'any 1876, quan José Sarrà. un malgratenc que se n'havia anat a fer les Amériques va tornar de Cuba i va comprar la finca del Castell d’Arenys d’Empordà i uns quants masos entorn del Fluvià. Entre el castell i el riu es va fer construir una torre, on pensava viure amb la seva família. José Sarra no va poder gaudir gaire temps de la prosperitat familiar perquè l’any 1877 va morir, amb només 56 anys, d'un atac de cor.





Áurea de Sarra va néixer a Barcelona l'any 1889. El cognom de Sarra, amb el qual se la coneixia. el va adoptar de la seva germana mes gran, Emilia Sarrá Adrià. Va compartir la seva infantesa amb la germana mes gran, Emilia, única hereva de la gran fortuna de José Sarrá. Áurea, es va sentir sempre molt unida a Emilia amb qui va compartir, a mes, idees i interessos comuns. Va portar una vida intensa, apassionada i frenètica, enmig de luxes magnífics, d’èxits espectaculars, de polèmiques aferrissades i de viatges per mig món. Els teatres mes importants d'Europa van oferir les seves danses, Grècia la va consagrar i la va retornar a Catalunya coberta d’honors.

Entre viatges i actuacions, Arenys d’Empordà sempre va ser el seu refugi. Emilia, la germana gran i propietaria de la finca d'Arenys, va ser la còmplice i la valedora de la dansarina fins a la seva mort, l'any 1930. I en el seu testament, va deixar la finca en herència a Áurea i al seu fill, Albert, nascut l'any 1922.

A partir de 1934, Áurea va viure una gran historia d'amor amb José Francés (periodista, dramaturg, assagista, traductor, novel·lista, crític d'art, conferenciant i organitzador d'exposicions), que va durar fins a la seva desaparició. La parella alternava les seves estades a la finca d'Arenys amb temporades al seu palauet de Madrid, voltats de bones pintures, de sedes i brocats, de llibres i records de temps magnífics.

Áurea i Francés apareixien sovint junts en públic, ell per donar conferencies i ella per il·lustrar amb les seves recitacions els versos dels poetes dels quals parlava Francés. Feien vida de senyors. Tots dos havien conegut temps pròspers, però les coses no sempre van ser fàcils, disposaven d'un gran patrimoni, però ni els quadres ni les terres no produïen rendes i la finca tenia fortes despeses de manteniment i les penúries econòmiques arribaren aviat.

No van permetre mai que el seu ritme de vida es veiés alterat. Eren els senyors d'Arenys i a Madrid alternaven amb l’aristocràcia.

La censura també els va afectar. Francés no va poder estrenar mai Judit, que havia de protagonitzar la mateixa Áurea, ni va poder reeditar les seves obres perquè van ser considerades immorals pels censors franquistes.

Francés va morir l'any 1964 i va ser enterrat a Madrid. Áurea el va sobreviure deu anys i quan va morir el 1974, va ser enterrada al costat de la seva germana Emilia entre l'església i el castell d'Arenys, on encara reposa en la  seva única i darrera Domus Aurea, un auster mausoleu amb aquesta sola inscripció i una petita creu, gravades sobre la pedra grisa.

El text són fragments de l'article "La Domus Aurea d'Arenys d'Emporda" de Mariangela Vilallonga publicat a la Revista de Girona  / número 186 gener-febrer 1998





diumenge, 1 de desembre de 2013

Torrent de Falgars i el Salt de la Coromina

Segon intent d'acostar-me al peu del Salt de la Coromina. Aquest cop hem assolit l'objectiu previst, amb el guiatge d'en Ramon Roura -tot un expert en l'entorn de la Garrotxa i un magnífic fotògraf-.

Ben aviat hem deixat el camí i la resta ha estat tot grimpant pel mig de la riera -tot vigilant no relliscar pel gel que hi havia. o buscant el millor pas en trams molt embardissats. L'esforç ha valgut la pena, l'espectacle visual ho mereixia.

Un cel gris i planer, un gran contrast entre la lluminositat del cel i el gel que cobreix el saltant i els arbres i pedres del voltant ha dificultat la sessió fotogràfica de la que en podeu veure aquestes imatges.